Fotografia i Microrelats: “històries contra la violència masclista”

Dijous, 30 d’octubre de 2025

El passat mes de maig es donava et tret de sortida a la segona edició del projecte "Fotografia i Microrelats: històries contra la violència masclista", promogut per l'Associació Fotogràfica i de Caminades de l’Ametlla del Vallès (AFiC), amb la col·laboració de la Biblioteca Municipal Josep Badia i Moret i de la regidoria de Benestar Social, Famílies, LGBTIQ+ i Equitat.

Aquest és un projecte que combina literatura i fotografia, el qual està estructurat en dues fases; una primera en què tothom qui ha volgut ha presentat microrelats vinculats a la temàtica anunciada, i una segona en què es podien presentar fotografies per il·lustrar els microrelats esmentats.

A continuació reproduïm totes les fotografies presentades amb els microrelats corresopnents, i la resta de microrelats:

Ales

Jo volava d’aquí a allà. A prop de tothom, lluny del món.

Les meves ales em proporcionaven el suport i equilibri entre el meu cos i la meva ment.

Ah! Sentir l’aire fresc a les galtes. Viure en llibertat des de l’aire i des del terra.

Amb elles avançava cel obert, entre els núvols, les tempestes...

Jo portava el meu control de vol. Eren estratègiques per esquivar a qui i el que no volia com acompanyant al meu costat.

Si queia, les meves ales em donaven una empenta per tornar a planejar i emprendre el vol.

Les meves ales han estat esguerrades, tallades. Un accident? Un descuit?

Amputació d’ales, la meva llibertat, el meu control, la meva adaptació, generant inseguretat, humiliació, desesperació, ràbia, culpabilitat i, no ser jo: una ànima voladora.

Eva Giménez Jurado

Caiguda inesperada

Avui m’he fet un morat a l’ull, he caigut, no sé com, i m’ha sortit aquesta taca que delata la meva caiguda….. però no és res, em posaré les ulleres de sol i endavant.

Sento la porta obrir-se, ja ha tornat a casa, cansat com sempre, de tant que treballa, malhumorat com sempre, perquè està esgotat, pobre, ja ni sortim els caps de setmana, bé, ell sí, que sempre té alguna cosa a fer, jo em quedo a casa fent feina, així quan torna, ho troba tot recollit i no es posa tan nerviós, i és que està tan cansat que se li agra el caràcter, de vegades es posa insuportable i crida per qualsevol cosa, jo callo, perquè si contesto és pitjor, així el tinc dominat i es calma més ràpid.

Però ahir, no sé què va passar, se li va anar la mà, potser va beure més del compte, pobre, és que va tan cansat...

Elisabet Tironi Laporte

Esperança

Avui és dissabte, hauria de descansar una mica, però no puc, he d’anar a fer la compra de la setmana abans que la nena desperti; vinga, amunt, a la dutxa que en 10 minuts arribarà i es ficarà al llit a dormir, espero que la nena no es desperti i li trenqui el son mentre estic al mercat. Quan torni, deixaré tota la compra tal qual, (agafaré la Júlia) i anirem al parc fins al migdia, així no molestarem el pare, que si no dorm una mica, s’aixeca de molt mal humor i es genera un ambient tens a la casa que no vull que la Júlia percebi.

Amb l’Enric no puc pas comptar, s’aixeca sempre de mal humor; i és que el torn de nit desestabilitza qualsevol, per això li deixo que surti una mica a la tarda i es trobi amb els seus amics al bar, així es desfoga i quan torna a casa pot descansar perquè la Júlia ja dorm.

I bé, haurà passat un dissabte més, i després, un diumenge. Les coses segurament canviaran quan demani canvi de torn, o quan la Júlia es faci més gran.... segur, les coses canviaran més endavant

Elisabet Tironi Laporte

La Mare de l'Àngel

Periodista: La saludem Sra. què ens pot dir sobre això que ha passat i, sobretot, el fet que el seu fill es troba desaparegut?

Marta: Jo estic aterrida, no m'explico que ha passat, però estic segura que el meu fill no ha estat.

Periodista: No li crida l'atenció que no se'l trobi, ni respongui les trucades al mòbil? Era un matrimoni ben avingut?

Marta: Per descomptat que sí! El meu fill la tenia com una reina. Àngel vivia treballant perquè no li faltés res.

Periodista: Candela havia efectuat tres denúncies de maltractaments.

Marta: Són mentides! Ella es volia quedar amb la casa i això dels cops, digui'm a quin matrimoni a algú no se li va anar la mà.

Periodista: Bé, ha transcendit que el cos va ser trobat amb innombrables punyalades.

Marta: Per Déu i la Verge! Li repeteixo per a què li quedi clar, el meu fill no pot haver estat! Però si ho va fer, ben merescut ho tenia!

Miguel Alberto Laporte

Moda futurista

Als aparadors ja no hi ha rastre de maniquins amb les costelles marcades. Hi ha cossos com el d'ella: cossos vius i desvergonyidament reals.

Hi ha corbes, hi ha formes, hi ha volum, hi ha absències...

Lluny queda la veu mediàtica de la moda que exigia una talla trenta-sis, la veu que estrenyia cossos, que esborrava l'autenticitat i t'embotia en un motlle rígid d'insatisfacció.

El seu fill li somriu des de la cadira mentre ella s’emprova el seu vestit taronja. El vestit que li agrada, no el que dissimula.

-Mamà, estàs preciosa.

Avui sí.

Avui la moda crida HABEMUS MAMAM.

María José López