Facebook
Youtube
Instagram
Telegram
Fotografia i microrelats: històries contra la violència masclista
Dilluns 18 de novembre es va celebrar la inauguració de l’exposició fotogràfica i de microrelats resultat del projecte “Fotografia i microrelats: històries contra la violència masclista” impulsat per l’AFiC amb el suport de la Biblioteca Municipal Josep Badia i de l'àrea de Benestar Social, Famílies, LGBTQIA+ i Equitat de l'Ajuntament amb motiu del 25 N.
A continuació reproduïm les fotografies amb el seus respectius microrelats:
Conversa
Una tarda-vespre, tres joves juguen a cartes en una taula de bar, faig una pregunta.
Podem parlar del tema de la violència masclista?
- Una merda!, vas pel carrer i has d'aguantar mirades i comentaris.
- Als 13 anys vaig adonar-me que ja era una víctima,
des de llavors vaig sola pel carrer amb por.
- Si anem acompanyades d'un noi, sembla que s'acaben els problemes.
- A la discoteca has d'aguantar els bavosos.
- Una furgoneta es para i em diu. On vas guapa?
- Quin fàstic!
Diuen que no són situacions sorprenents.
Ens hem instal·lat en una normalitat molt perillosa.
La cultura de l'assetjament sense conseqüències és un dels problemes que queda camuflat entre les terrorífiques notícies que porten, cada dia, tots els diaris que llegim.
No ho podem normalitzar!
Iban Vilageliu Parera
53 anys
Cosa de qui?
I es van trobar novament per estudiar junts aquella assignatura que el Mario domina però que a la Laura, a l’Iban i a la Clàudia els costa un món.
.- bé, comencem ja?
.- no, falta la Clàudia.
.- no crec que vingui avui
.- està malalta?
.- la vaig veure, la cara amoratada, va caure…això em va dir
.- un altre cop? i no el denuncia?
.- no vol
.- i no el denunciem?
.- no és cosa nostra
Elisabet Tironi Laporte
60 anys
Violació
He sortit a la galeria. Aquí respiro. Puc veure més enllà del desordre dels meus cabells. No estic empresonada, o sí. Qui és ell per arrossegar-me dels cabells pel terra fins al llit? Estic empresonada, o no. Entre barrot i barrot, l’aire que entra ensopega amb la meva veritat. Mereixo això? No, ni estic empresonada. Aquests barrots no són l’última frontera. Empresonada, no, només descabellada. Descabellada per les seves mentides, els seus abusos i la seva violència. Respiro profundament i veig clar quina és la veritat que m’empresona. Aquella que s’amaga darrera d’aquests barrots. Però allò desconegut només existeix si roman ocult. La veritat vol sortir del palmell del meu cor. Contemplar la naturalesa de l’obscuritat dona vida a la llum.
Júlia Àngels Giménez Jurado
57 anys
Feminicidi
Em sento fora de mi mateixa. Desterrada. Sense cos, sense veu. Ni alberg, ni paraules. Només por, tan condensada i enraigada dins meu que no em reconec. La ràbia plora en aquest enterrament que és el meu. Plora per tots els jo que ha assassinat i per tots aquells que encara m’acompanyen i acabarà matant. Plora i enterra, però segueixo malvivint entre els seus punys. Sense ales per prendre el vol que em permeti inhumar aquesta ira, amortallar la culpa i enviar al cementiri totes les limitacions i els pensaments negatius. Ràbia, només soc ja la ràbia que plora sense consol i m’enterra sense morir en aquesta vida feta a cops de cops de morts. Emmudeix l’esquela entre les seves mans d’assassí quan m’imagino, ja assossegada, al crematori com a víctima.
Júlia Àngels Giménez Jurado
57 anys
Suïcidi
Tornes a la infantesa. A aquell soroll que et transporta a la por per l’existència d’un gran monstre a la teva habitació. I sota els llençols, atrinxerada, no respires fins que el soroll desapareix i tot passa. Ara el monstre té cara coneguda a més d’ulls de sang, boca de foc i mans de ferro. I el perill és real. I desfà, voraçment, la llum del teu somriure. Ara saps que els llençols només oculten el teu cos malferit, no et deslliuren d’aquest sentiment tan intens i desagradable que t’està destruint. És tan poderosa, la por, que tot el que veus, toques, respires i sents es converteix en feixuc d’empassar. El teu dia a dia ja no és un malson és un malparit. I la suavitat dels llençols et pesa cada cop més faltant-te l’aire. I creus, convençuda, que deixar de respirar podria ser la teva única salvació.
Júlia Àngels Giménez Jurado
57 anys
Dany col·lateral
El meu pare es va enutjar molt.
Va venir de treballar i el menjar estava fred.
Te raó.
Ell és molt bo, avui li ha portat flors a la meva mare.
El meu pare ens estima molt.
Quan sigui gran mai no em casaré.
Clara, 7 anys, filla de Pau i Laura
Miguel Alberto Laporte
67 anys
Cançó de bressol
Ell, me l’ha tret del pit, mama. Aquesta vegada de veritat. Ja no sobreviuré un altre cop sense el meu cor. M’ha ferit mami, mare... amb un trident de mar, a sang freda i somrient. Despullada del goig i de la voluntat, ja res té sentit. M'amago al llit, just al mig. Sota un llençol blanc i net, deixo de respirar. Vull fer marxa enrere, sentir-me a la teva panxa. Nou, vuit, set, sis… desconnecto. Què dius mama? Què cantes des de l'aire? Ah, aquella cançó cubana tan teva "sábanas blancas colgadas en los balcones". Dius que és símbol de llibertat? Vols que em llevi d'una vegada i vagi a la llum? Però aquí la gent no estén roba als balcons, ja ho saps. Això és Europa. D'acord, no cridis, et faig cas, ja surto. Què fas rient dins d’aquell núvol?
Alina Canosa Delgado
51 anys
iCal
vCard
