La seguretat i la videovigilància

La comissió de seguretat de l’Associació Arrels va organitzar el dimecres 14 de juliol una xerrada sobre seguretat i càmeres de videovigilància, a la Sala Polivalent.
La conferència va anar a càrrec de Gemma Galdon, llicenciada en història, investigadora en polítiques públiques de seguretat, membre de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB i col•laboradora amb l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.
Davant una trentena de persones, Galdon va tractar el tema de la videovigilància des de diferents òptiques, començant per una visió global i acabant per una visió més local.
Va afirmar que la “videovigilància no és la panacea” i que la manca de legislació sobre les càmeres de seguretat no ajuda a que sigui un sistema realment eficaç.
Va descriure que hi ha tres tipus de càmeres de videovigilància: les públiques (controlades per la policia), les privades i les público-privades. Aquestes dos darrers tipus són els més abundants, ja que no hi ha un marc legal que les reguli.
Goldan va reblar que el 99% de les càmeres instal•lades no són vigilades per ningú, ja que caldrien 5 policies per a poder-les controlar totes durant un sol dia, fet que econòmicament és inassumible. Alhora, també va dir que no hi ha una avaluació de les càmeres instal•lades fins ara, fet que fa que no se sàpiga l’efectivitat real d’aquestes.
Com a dada significativa, va esmentar que el 70% de càmeres instal•lades fins ara a Catalunya han estat iniciativa d’ajuntaments del PSC, el 20% de CiU i el 6% d’ERC.
La conferenciant va enumerar els pros i els contres de la instal•lació de càmeres de videovigilància:
Pros:
1.- Percepció de seguretat (tot i que dura poc).
2.- Eficiència municipal (principal motiu d’instal•lació de càmeres per part dels governs municipals per donar imatge de que s’està treballant en matèria de seguretat).
3.- Delictes contra la propietat (efecte dissuassori).
4.- Intervencions puntuals.
5.- Desplaçaments desitjables (la instal•lació de càmeres fa que els problemes canviïn de lloc).
Contres:
1.- Vulneració de drets (principal problema).
2.- Expectatives (es generen massa expectatives).
3.- Lògica incrementalista (cada cop s’instal•len més càmeres, enlloc de redistribuir-se).
4.- Manca d’avaluació.
5.- Costos (la tecnologia requerida és cara i el seu funcionament també).
6.- Externalitats negatives (es converteix a ciutadans o a grups concrets (com els joves) en potencials sospitosos i, per tant, es criminalitzen col•lectius, delegació de responsabilitats, desplaçament i adaptació de la delinqüència i desinversió en prevenció).
Acabada l’exposició, el públic va poder intervenir i es va produir un interessant debat entre aquest i la conferenciant, a partir del qual se’n pot extreure diferents conclusions.
a) Com a norma general, la participació veïnal és gairebé inexistent pel que fa a la presa de decisió d’instal•lació de càmeres de videovigilància.
b) El valor jurídic d’una imatge extreta d’una càmera de videovigilància dependrà de la voluntat del jutge, donada la manca de legislació.
c) La videovigilància no és efectiva a llarg termini.
d) La gent ha d’assumir les conseqüències que comporta viure en espais aïllats amb poc control social.
e) La sensació de seguretat la té bàsicament el col•lectiu d’adults.
f) La policia de proximitat, entenent-la com una policia que vehicula la relació entre els veïns i l’administració, és una bona solució per augmentar la seguretat.
g) Cuidar la cohesió i les relacions socials és una bona manera d’augmentar la seguretat.