Exposició homenatge a l'Encarna Velázquez

El proper divendres 24 de novembre la Sala d'Art Carles Sindreu acollirà l'exposició "Recordant l'Encarna", la qual serà un homenatge a l'Encarna Velázquez, una persona molt estimada al nostre poble la qual va ser-ne infermera durant molts anys, i que va estar vinculada molt estretament a diferents entitats de l'Ametlla del Vallès com Càritas Parroquial o l'Associació Artistes de l'Ametlla. A més, també va ser regidora de Benestar Social del nostre Ajuntament.

Com a homenatge pòstum, "Recordant l'Encarna" serà una exposició conjunta d'obres de Velázques i del seu marit, Antonio Casares, el qual va ser, durant molts anys, president de l'Associació d'Artistes de l'Ametlla.

A continuació transcrivim l'entrevista que la Lluïsa Navarro fa a l'Antonio Casares a la darrera edició del Diari de l'Ametlla:

L’Encarna Velázquez va néixer a La Zubia (Granada) l’any 1936. Va cursar estudis d’infermeria a Granada i va iniciar el seu camí professional tutelada pel Catedràtic de Ginecologia José M. Bedoya, de l’Escola d’Infermeres de San Cecílio, el qual la va seleccionar d’entre els companys de curs per la seva vocació professional, la seva gran eficàcia i, sobretot,  per la seva sensibilitat envers els malalts. Els primers anys va exercir la infermeria a Granada i a Sevilla, al costat del mateix catedràtic.

Al casar-se amb l’Antonio Casares i acompanyar-lo en els seus trasllats professionals, primer a Marbella i després a Barcelona, l’Encarna va aparcar la seva professió. Va matricular-se a la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona, on va assistir-hi  un parell de cursos.

La seva sensibilitat, gran humanitat i empatia envers els malalts va fer que tornés a reprendre la seva professió. Aconseguí plaça a la Seguretat Social i va exercir a Montornès, Montmeló, Bigues i Riells i l’Ametlla, sempre simultaniejant l’atenció mèdica amb l’escalf i  suport als malalts, en la seva problemàtica social i afectiva.

Aquí a l’Ametlla, l’Encarna inicià juntament amb el Sr. José M. Morte i Mossèn Valentí Ganduxer, el moviment social i d’acollida d’immigrants dins de Càritas, al qual s’hi va  comprometre amb molta dedicació durant uns quants anys.

La seva gran premissa era superar-se en el coneixement i, de manera autodidacta, va aprendre escultura i pintura. També es va inscriure a l’Ateneu de Barcelona per assistir a tres cursos de relat, fet que la va ajudar a culminar la seva afició a escriure, editant el llibre “Mi dios soy yo” que ha estat molt ben acceptat i valorat.

La il·lusió que tenia l’Encarna era fer una exposició conjunta, amb les seves obres i treballs artístics i també amb les del seu marit. L’Antonio Casares organitza aquesta exposició per fer que s’acompleixi així, el desig que va quedar truncat en deixar-nos l’Encarna.

L’import que es reculli de les obres venudes es donarà a Càritas de l’Ametlla.

Personalment l’Antonio Casares dóna les gràcies per endavant, a tots els que faran possible que aquesta exposició aconsegueixi l’objectiu, per la qual va estar pensada.

ENTREVISTA

Antonio, m’imagino l’esforç emotiu que et suposa organitzar aquesta exposició: “Recordant l’Encarna”. Ja que tu també hi participes, si em permets, orientaré les preguntes de l’entrevista indistintament als dos, i respondràs tu en nom d’ella, si et sembla bé.

Què li vols dir a l’Encarna?

Que malgrat la seva absència sé que avui està feliç, perquè el seu somni es fa realitat.

Què creus que ens diria ella, si estigués ara amb nosaltres? Com se sentiria veient que s’ha realitzat l’exposició, que tenia posada entre cella i cella ?

Ella sabia que present o absent el projecte es realitzaria, perquè confiava en el seu entorn i podria gaudir-ne fos on fos.

En quina època comença a crear escultures i a pintar?

Qui coneixia l’Encarna sabia que mai deixava tranquil el seu cervell, sempre en ebullició, planificant i aprofitant el seu temps. Quan vam arribar a Barcelona cap a l’any  70, ella connecta ràpidament amb el món de l’art i de la reivindicació social i identitària. Va conèixer, entre d’altres personatges, a Lluís M. Xirinachs quan estava a la porta de la presó Model, molt a prop de casa. A través dels pots de “caldo” que ella li portava va conèixer i interessar-se la per la lluita per les causes justes i es va forjar una gran amistat amb tota la família, que va perdurar en el temps.

En relació a l’art, puc dir que a través de l’amic basc José M. Morte vam conèixer l’Antonio Oteiza, pare franciscà i germà del famós escultor Jorge Oteiza. El nostre amic Antonio es dedicava a l’art religiós i la seva manera de concebre l’escultura va influir en l’afició que ja tenia l’Encarna, envers el modelat amb fang i la pintura. L’ànsia per aprendre sempre la va acompanyar al llarg de la seva vida i va saber-la transmetre al seu entorn.

Sempre ha estat una persona molt activa, d’on treia el temps per a realitzar les seves creacions?

L’Encarna sempre deia aquest proverbi: “No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy” i amb aquest esperit i anar-se’n a dormir tard o llevar-se d’hora quan calgués, era capaç d’abastar moltes coses: des d’organitzar, juntament amb un grup d’amics l’Associació de Veïns de Bigues i Riells, a llegir per plaer o crear les seves obres artístiques. 

El seu fer autodidacta, li va servir per expressar artísticament les seves vivències i emocions de manera genuïna?

En totes les seves expressions artístiques sempre va deixar-hi la seva empremta personal, tant en la pintura i l’escultura com, darrerament,  en l’escriptura. Repassant les seves obres s’aprecia  el seu tarannà plasmat en elles.

Antonio, tu també participes en l’exposició aportant obres teves. Ho teníeu previst?

Sí, sempre va ser un pensament compartit i sense voler trair la seva idea... Ella deia: ”Hem de treure profit de totes aquestes pintures emmagatzemades a casa, a favor de qualsevol causa noble”. És per això que ara, amb aquesta exposició, creiem interpretar la voluntat de l’Encarna.

Hi havia complicitat entre vosaltres i comentàveu les obres que realitzava cadascú?

L’Encarna sempre va ser molt crítica quan vaig començar a pintar i aquest fet va comportar que em situés a la meva realitat i em va estimular prou per vèncer la meva inseguretat. Jo també exercia la meva disconformitat envers les seves obres, però he de dir, sense cap pretensió d’adular-la, que l’Encarna tenia les idees més clares dins del món de l’art. Tanmateix, moltes vegades jo discrepava per discrepar.

Creus que ha existit influència de l’un a l’altre, en les vostres creacions?

Possiblement, sempre que es reben opinions d’altri i aquestes són ben rebudes, alguna influència queda.   

Has estat molts anys presidint l’Associació d’Artistes de l’Ametlla. Des d’aquesta perspectiva, què els diries als artistes que en formem part?

Sí, ho he estat una vintena d’anys i durant aquell període vaig conèixer i gaudir envoltat d’un munt de gent que, com a artistes i com a persones, van omplir la meva vida artística i afectiva. Vaig aprendre molt de les relacions personals i em van ajudar a créixer en molts aspectes. L’experiència que he obtingut dins de l’associació m’ha fet adonar de la gran il.lusió que tenen els associats quan arriben les exposicions col·lectives i la Sala Carles Sindreu s’omple, de gom a gom, amb els familiars i coneguts interessats per les obres que s’exposen. És molt important que un poble com l’Ametlla tingui una sala d’art que és l’enveja de molts, i amb un planter de socis que li donen vida.  

Per últim, quin és el vostre color preferit?

El color preferit de l’Encarna ha estat el groc i els colors càlids i jo, potser per la meva ascendència andalusa, he emprat copiosament els colors forts, segons em feia notar la meva professora de pintura Maria Vilanova.